Una història de demà

El llac del cigne

L’amistat

Junts.

Intimant.

Abraçats.

Buscant el cel.

Camí de baixada.

Il-lusions.

La intimitat de l’abraçada.

El llarg viatge d’un pal de mar (1a Part)

Recordo quan vaig néixer en una clariana del bosc, en mig d’arbres gegants, o això em creia, envoltat d’herba tan alta com jo. Cada dia rebia un petit raig de llum, era tan agradable que es va convertir en una necessitat, tant eren les ganes de tocar el cel que en van sortir unes petites branques com si volgués ajudar-me d’elles per pujar fins amunt, alhora quan més creixia més arrels em sortien i lentament anaven envoltant una gran pedra submergida a sota meu. Com més branques em sortien més amunt pujava, quan més pujava més llum rebia, uns anys després ja no em semblaven tan gegants.

El temps es comptava per estacions, la primavera era com el matí quan surt el sol, plena de colors, les flors perfumaven l’aire, els ocells cantaven boniques històries, la pluja recollida per les branques baixava acariciant-me el tronc fins a les arrels. L’estiu era com el migdia, ple de llum, calorós, sota el cant de les cigales, sort d’aquella pedra que em refrescava les arrels.

La tardor, postes de sol acolorides que il·luminaven el bosc, bolets que apareixen del no-res al meu voltant, els fruits penjant de les puntes de les branques, mentre el canvi de colors de les fulles avisaven que pròximament es desprendran del meu cos, deixant-me despullat. L’hivern, fred com les nits solitàries, temps per adormir-se mentre les estrelles queien suaument  cobrint-t’ho tot amb les seves despulles. Un llarg somni esperant que torni la desitjada primavera i començar de nou un altre dia.

El temps anava passant, tot era idíl·lic, abraçat a la que ja era la meva estimada pedra, fins que va arribar aquell hivern més fort que d’altres, durant una gran tempesta vaig notar un inquietant  tremolor,  de cop el terra es va enfonsar sota meu i tot el meu món va començar a rodolar barranc avall, arbres, roques, fang, envoltats d’un soroll més fort que els trons. En un instant vaig descobrir el moviment. Després d’un llarg silenci, tot havia canviat, estava mig enterrat, les branques escampades per tot arreu, les arrels sobresortien del terra, ja no abraçaven la meva pedra.

El llarg viatge d’un pal de mar (2a Part)

Un paisatge desolador, trist, tot estava cap per avall, troncs, branques, pedres, amuntegats de qualsevol manera en el fons del barranc on abans passava un petit torrent. El meu cos ja no creixia, les molses colonitzaven troncs i branques, els bolets de soca començaven a descompondre les fibres, mentre uns petits insectes s’introduïen sota l’escorça i començaven a rosegar lentament la fusta. La situació no era molt optimista.

Una gran foscor, d’amunt de les muntanyes, amenaçava amb una forta i llarga tempesta, al cap d’una estona l’aigua baixava cada cop amb més intensitat, acumulant-se en l’embús que s’havia format, fins que la pressió va ser tan gran que tot el conjunt es va desfermar torrent avall formant una gran torrentada. Una bruta barreja d’aigua, fang, pedres, pals, troncs, baixava pel torrent a gran velocitat, envoltat d’un soroll ensordidor, cops per tot arreu, arrossegant tot el que es trobava pel davant sense cap mirament. La tristor es va convertir en por. Interminable.

No sé quant de temps va transcórrer, per fi el torrent va abocar totes les restes que arrossegava en un estany, escampant-t’ho tot al voltant de les lleres, l’aigua marronosa, les pedres enfonsades, els pals surant… Després d’un llarg repòs, un cop més va tornar el silenci. Un nou paisatge al meu voltant, la freda aigua va curar les ferides que m’havien fet els insectes i els fongs, l’escorça que em quedava va començar  a desprendre’s de mica en mica de la fusta, deixant al descobert la meva ànima. Les sensacions que sentia eren completament oposades a les que havia viscut, les estacions transcorrien com sempre, però ja no les vivia, només les observava, l’actor s’havia transformat en espectador.

Una primavera, durant el temps de desglaç vaig notar que el nivell d’aigua augmentava, desplaçant tot el que surava fins al final de l’estany, allà m’esperava una caiguda al buit, l’inici d’un viatge a la incertesa, el riu. L’arbre que vaig ser es va convertir en pal, un pal en mans del corrent sense cap mena de control, tombarelles continuades, topant amb les pedres que trobava davant meu que a poc a poc arrodonien les arestes, un recorregut frenètic fins a arribar a un terreny més planer. Deixant-me portar, sense cap més opció, seguint el camí d’un riu ara més tranquil.

El llarg viatge d’un pal de mar (3a Part)

Surant pel riu, veien el paisatge passar davant meu, sense adonar-me que era jo el que em movia. Els boscos de ribera plens de vegetació omplien els marges, de tant en tant travessava unes construccions  de pedra que connectaven els dos marges, a mesura que anava navegant la vegetació disminuïa i apareixien unes estranyes construccions quadrades, en un principi baixes i cada cop amb més alçada, l’aire era tèrbol, diferent del que coneixia, a banda i banda del riu unes màquines dirigides no deixaven de moure’s, fent un soroll molt desagradable, exhalant un fum que tot ho enfosquia i l’aigua embrutia. Per sort el riu no s’aturava i aquell paisatge va passar, com un malson.

Continuant el meu recorregut riu avall vaig arribar fins a un extens aiguamoll ple de canyissars com un laberint immens, el corrent del riu ja no es notava. Feia temps que no plovia, el vent s’enduia lentament l’aigua, l’aiguamoll es convertia en un fangar, el terra s’escardava, no sé quant de temps vaig estar atrapat en mig del no-res. Un dia no va sortir el sol, era un dia gris i de cop volant d’amunt del sec canyissar un estol d’ocells molt cridaners alertaven que s’acostava una crescuda del riu.

Les previsions no es van fer esperar, l’aigua va tornar a omplir el canyissar i amb la força del corrent va tornar el moviment, més pausat, però molt intens transportant tot el que trobava fins al mar, salat, blau, immens. Sabia que surava, però la sensació era la de volar, volant lliure com els ocells pel cel, sense entrebancs només la línia de l’horitzó posava límit al nou món acabat de descobrir.

Sortides de sol espectaculars, les postes impressionants, les nits estrellades, la lluna reflectida al meu costat navegant sense rumb, navegant a la deriva. Moments per recordar, moments per reflexionar d’on vinc i a on vaig. Com era d’esperar res no dura sempre, una foscor llunyana s’acostava acompanyada d’un vent i unes onades cada cop més fortes, la tempesta estava a tocar, un ball frenètic va atrapar-me i la foscor em va engolir.

El llarg viatge d’un pal de mar  (Part final)

Vaig despertar estès d’amunt  la sorra d’una platja esquitxada de pedres arrodonides, després de la tempesta, la calma, tocar de nou el terra des de feia molt de temps, mirant el mar ara molt més tranquil, temps per pensar.

Recordant el recorregut viscut des d’aquelles muntanyes on vaig néixer fins a aquella platja desconeguda em vaig adonar que algunes pedres, totes elles foradades, s’apropaven al meu voltant com si escoltessin els meus pensaments.

Amb el temps vam establir una intensa connexió entre nosaltres, elles m’explicaven les seves vivències, jo les meves, mentre contemplàvem els núvols de dia, les estrelles de nit, comentàvem les sortides de sol o el reflex de la lluna sobre el mar. Potser aquell sí que seria el meu final.

Quant enyoro la meva pedra que vaig deixar, tant de bo algun dia ens tornem a veure i ens tornem a abraçar.

Un món petit

Un món petit, imperfecte, potser incert, ple de petons, carícies, moments, somriures, il·lusions, promeses, esperances, absències i… una pedra blanca.

Un parell de claus i un adeu.

El xic guerrer

Aquesta composició descriu el moment del nomenament del guerrer. Observant el pal sembla un tirador, en realitat són dos cossos, un dins de l’altre, fosos en un de sol, les pedres que formen una trajectòria és el fluid provocat per l’excitació, just en aquell moment tots dos van tenir una conversa molt breu…                      De cop i volta el temps es va aturar i un plaer intens i humit, difícil de descriure en  paraules els va envoltar, com si estiguessin flotant dins d’un núvol blanc.

Conversa nocturna

La nit

Sol com un mussol d’amunt un núvol d’il·lusions, envoltat d’estrelles brillants, contemplant com s’eclipsa molt de tant en tant la lluna sobre el mar.